L´arribada del vaixell Semiramis al port de Barcelona amb els repatriats de la Unió Soviètica, majoritàriament soldats de la División Azul presoners de guerra, era un esdeveniment que Carlos Pérez de Rozas Masdeu (Madrid, 1893-Barcelona, 1954) no es volia perdre. El reconegut fotògraf, cap d´una nissaga que arriba fins als nostres dies, feia temps que només agafava la càmera per a ocasions especials. I la del 2 d´abril del 1954 n´era una. Com sempre, el pare i els fills es van repartir els indrets que calia ocupar per cobrir la jornada amb exhaustivitat. El patriarca, després de pujar a Montjuïc per tenir unes bones vistes, va baixar cap a la basílica de la Mercè per assistir a la missa en honor dels retornats, però, en un carrer Ample atapeït de gent, el cor li va fallar.

L´Arxiu Fotogràfic de Barcelona homenatja la trajectòria dels primers Pérez de Rozas en una exposició que explora la capacitat de Carlos i els seus successors per ser presents durant dècades en la primera línia del reporterisme gràfic. Tal com afirmen els comissaris de la mostra, d´entre els pioners del gènere «brilla amb llum pròpia un cognom, Pérez de Rozas, que ha marcat, fotografia a fotografia, esdeveniment a esdeveniment, la història del fotoperiodisme barceloní durant la major part del segle XX». Fins a 123 imatges, la majoria còpies d´època i d´autor, donen fe d´aquesta sentència al llarg d´un recorregut dividit en tres àmbits: la Segona República, la Guerra Civil i el primer franquisme.

La vida de Carlos Pérez de Rozas va començar a Madrid envoltada de riquesa perquè el seu pare era militar i delegat de la Hisenda espanyola a les Filipines. L´ensulsiada colonial i la mort del cap de família van obligar la vídua i els fills a fer les maletes i llaurar-se una nova vida a Barcelona. El 1911, el noi va entrar al diari Las Noticias, on l´any següent va assolir la categoria de fotoperiodista titular. Era l´època del Merletti, Brangulí i Ballell, i un jove amb empenta agafava les regnes d´un ofici que ara encara exerceixen els seus néts Emilio i Carlos.

Els Pérez de Rozas van ser presents en multitud d´actes i successos durant les primeres dècades del segle passat, i van ser a primera fila tant quan manava la República com quan ho van fer els anarquistes i, posteriorment, els feixistes. L´instint i un mètode que privilegiava el treball en equip i el cognom davant de personalismes, a fi de copsar les notícies en tota la seva amplitud, van fer possibles milers d´imatges en què l´expressivitat dels primers plans i la netedat de les panoràmiques indiquen un coneixement acurat de l´art de la transmissió de la informació.

Les fotografies més antigues que es mostren a l´AFB daten del 1933, com la d´una vaca morta a trets per un guàrdia de seguretat al carrer de la Diputació i la d´un grup de noies a la platja de Sitges que van participar en el concurs de Miss Europa. No obstant això, la instantània signada amb el cognom Pérez de Rozas més reculada en el temps que els comissaris de l´exposició han pogut trobar és del 7 de març del 1912.

Carlos Pérez de Rozas va treballar per diversos mitjans, entre els quals La Vanguardia, i també, a partir del 1932, per la Crònica Gràfica, una iniciativa de l´Ajuntament per crear un arxiu sistemàtic de la vida pública de la capital catalana. Tal com explica el nét Emilio, eren un clan, «però un clan de passió, de gaudi, d´enamorats de la seva professió». Protagonistes d´un temps en què el periodisme encara destinava recursos a la fotografia.