Va ser el primer artista de la història que va fotografiar i va ser fotografiat de forma massiva. Exponent del pop art i anticipador de l'era de la fama efímera, Andy Warhol va ser un fan de les càmeres Polaroid, que li fascinaven per la seva immediatesa. L'editorial Taschen ha recopilat en un llibre l'obra més instantània d'aquest artista visionari.

Andy Warhol, un dels artistes clau del segle passat, era un excèntric i, com a tal, adorava les coses fora del comú. Entre elles, el model Big Shot de la signatura Polaroid, considerada la més incòmoda de les càmeres fabricades per aquesta mítica companyia, pionera en la fotografia instantània. Llançada el 1971, la Big Shot era una baluerna de disseny qüestionable, motiu de mofa de molts fotògrafs. No obstant això, la qualitat dels retrats que produïa era exquisida, i Warhol treballava tant amb ella que Polaroid, sabedora de la seva afecció, va continuar reparant les Big Shot de l'artista molt després de 1973, any en què va deixar de fabricar-les.

A Warhol també li agradava el model SX-70: plegable, compacta i elegant. Amb les dues feia una de les coses que més gaudia: fotografiar. Una activitat que realitzava compulsivament. "Una foto vol dir que sé on vaig estar cada minut. Per això les faig. És un diari visual", deia. No mentia. La seva producció fotogràfica és massiva, gairebé paral·lela a la quantitat d'imatges que hi ha d'un dels artífexs del pop art americà.

La fascinació era recíproca: aquell artista de rostre pàl·lid i inexpressiu, sempre proveït després de les seves ulleres, era una espècie d'imant per als famosos de l'època. Ningú es resistia a Andy. Per a ell van posar presidents, models, cantants, poetes, artistes, esportistes i actors. Des Pelé fins Jimmy Carter, passant per Audrey Hepburn, Yves Saint Laurent i John Lennon.

Polaroids és un llibre que publica l'editorial Taschen, on han recopilat la seva ingent obra amb aquest mitjà. Des de finals dels anys seixanta fins a la seva mort, el 1987, Warhol va ser amb el seu Polaroid a tot arreu (les seves primeres imatges les va fer en blanc i negre amb la pel·lícula coneguda com Type 47).

La càmera, un prodigi de la tècnica del segle passat, permetia veure el revelat in situ. Aquest sistema li servia a Warhol tant per documentar una jornada de treball com per preparar un anunci de vodka o un dels seus cèlebres retrats. Però, especialment, l'utilitzava per fotografiar als seus amics, molts d'ells aquestes celebritats a les que ell, el visionari que va predir que en el futur tothom gaudiria de 15 minuts de fama, adorava.

Fill d'un matrimoni d'immigrants de l'actual Eslovàquia, Andy Warhol va néixer a Pittsburgh, Pennsylvania, en 1928. Els seus pares van modificar el cognom original, Warhola, per adaptar al seu nou entorn que, però, mai va acceptar bé al seu fill. Va ser un nen malaltís, assetjat a l'escola i marcat pel mal de Sant Vito; malaltia que va patir als deu anys i va afectar a la seva pigmentació i al seu sistema nerviós. La malaltia va fer que passés bona part de la seva infància al llit, on es va dedicar a dibuixar de manera incansable.

Tot i que la malaltia el va convertir en un hipocondríac però amb terror als metges, la va considerar una lliçó de vida, que li va permetre descobrir la seva vocació com a il·lustrador. Per això, després d'acabar l'escola, es va matricular a la Universitat Carnegie Mellon, de Pittsburgh, on va estudiar art comercial. El 1949, amb 21 anys, es va traslladar a Nova York.

Durant la dècada dels cinquanta, la ciutat es va rendir al seu peculiar talent i Warhol va esdevenir un sol·licitat dissenyador freelance. Els anys seixanta suposarien el seu reconeixement com a artista i l'eclosió del pop art.

Warhol va sorprendre, va escandalitzar i va enlluernar amb les seves llaunes Campbell, el seu homenatge a la Coca-Cola (per a ell, epítom de la democratització del consum) i amb els retrats de icones de la cultura americana, com Marilyn Monroe i Elvis Presley.

Al seu taller, anomenat The Factory, combinava la seva producció artística, produïda pràcticament en sèrie, amb el seu treball en el cinema, la seva faceta de productor musical de la Velvet Underground i d'editor de la revista Interview.

La seva càmera l'acompanyava el dia en què una excolaboradora, Valerie Solanas, li va disparar dos tirs a les oficines de The Factory. L'atemptat el va marcar, física i emocionalment, i el va fer refugiar encara més en disciplines com l'art, el cinema i la fotografia.

En els últims anys de vida, a més de amb els seus Polaroid, fotografiava àvidament amb dues càmeres analògiques: sortia a rotllo diari i gairebé sempre en blanc i negre, segons Richard Woodward, autor del pròleg del llibre de Taschen. En una era en què l'èxit es mesura en el nombre de likes penjats a les xarxes socials, atapeïdes d'imatges, Woodward recorda la connexió que Warhol veia entre la fama i la fotografia i es pregunta què hauria fet amb un iPhone?

Warhol, apunta també aquest crític d'art, es va avançar a l'exaltació de la quotidianitat que impera a les xarxes socials en declarar que no li agradava fotografiar "els grans moments", com els casaments i aniversaris, sinó "posar totes les coses al mateix nivell ". ¿S'hauria unit a Twitter, Facebook o Instagram? "Probablement", escriu.

Woodward, tot i que matisa que, com bé es demostra en la seva biografia, l'artista "mai va ser algú a qui li agradés fer el que feia la massa".